606 15 76 48 - 677 44 64 85

Susana Rodríguez

Jugadora pàdel en cadira de rodes.4a al Campionat d’Espanya 2018

 

Nom : Susana Rodríguez Jiménez
Lloc naixement : Barcelona, 1982
Companya : Mònica Ridao
Posició de joc : Revés

No vàrem trigar gens a acordar una entrevista amb la Susana, la seva predisposició i implicació va ser total. Tenia moltes ganes d’explicar-nos la seva història i vam gaudir cada segon d’ella. Pot ser un tòpic, però estar prop de persones com ella, fa de la nostra feina un continu aprenentatge en tots els sentits. A més, està preparant el II Open Nacional de Catalunya de pàdel en cadira de rodes, tot un repte, que per descomptat, aconseguirà, n’estem convençuts.

 

Parlem del teu tipus de minusvalidesa, ha estat per lesió o de naixement?

Tinc una lesió medul·lar, vaig tenir un accident de cotxe amb 16 anys, ja fa 19 anys de la meva segona vida. Després de l’accident: hospitalització, rehabilitació i tot el que comporta. Va ser força especial perquè jo no vaig estar en contacte amb gent en cadira de rodes fins fa 5 anys.

 

Com vas arribar al pàdel adaptat?

Jo vaig començar en el pàdel 10 anys després de la lesió, en el meu dia a dia, treballant com qualsevol altra persona sense cap tipus de discapacitat i, simplement, vaig anar un dia a una visita amb el meu metge, González Viejo, patró de la Fundació Step by Step i em va parlar d’aquesta fundació i, sense saber com ni perquè, un dia em va donar el «venazo» i hi vaig anar i aquí va començar el tema.

Per a mi no era rehabilitació, per a mi era un gimnàs, anava a «machacarme» i perquè el tipus de pacients que hi ha no és el mateix que puguis trobar en un centre de rehabilitació, són gent que són aquí amb una altra meta a la vida, no solament el fet de sobreviure, sinó el «sóc aquí» però, a més, vull estar millor. No és simplement que surts de l’hospital, sino que acabes de tenir un accident, has d’aprendre a conèixer de nou el teu cos, és un manteniment constant, del dia a dia, és aprendre a gestionar-lo, que et sentis còmoda, aquest és el canvi de xip que em va ensenyar la fundació. A partir d’aquí van començar a parlar de pàdel, vaig començar a conèixer gent i vaig començar a veure que hi havia un altre esport a part del bàsquet, que era el més conegut. Vaig anar-hi un dia i vaig veure que no se’m donava tant malament com jo creia. Jo no havia agafat mai una pala de pàdel ni una raqueta de tenis a la meva vida, i a partir d’aquí ha estat un no parar i que bé m’ho passo.

 

Com veus l’esport adaptat a dia d’avui? Creus que se li dóna notorietat?

Crec que és visible segons la mesura que interessi que sigui visible. Dóna publicitat, dóna renom, sembla que ets com més social si empatitzes més amb aquest esport. Així et llances i ho fas més visible, però tot i així no té suficient repercussió. No solament passa amb l’esport adaptat, també passa amb altres esports sense cap tipus de discapacitat. També hi ha discriminació de gènere en els partits finals d’un campionat de pàdel en cadira de rodes, on retransmeten amb micròfon el partit masculí i no el femení.

El pàdel adaptat té un aspecte que és boníssim, tens la possibilitat de jugar amb company/a en cadira o també amb company/a dempeus, es diu pàdel inclusiu.

Col·labores amb alguna fundació?

Com he comentat abans, col·laboro amb la fundació Step by Step que van ser qui em van obrir les portes al món de l’esport. La fundació realitza rehabilitació sobretot en lesió medul·lar i també en temes neurològics en nens.

La idea del pàdel va néixer d’un pacient de la fundació que abans de tenir un accident ja jugava a pàdel, va començar a reunir companys i jo vaig ser la quarta al grup. Tristament, però, a Catalunya som quatre federats. Ad’altres ciutats com a València o Madrid n’hi ha molts més. No vam poder participar al campionat de seleccions del circuit nacional perquè no érem suficients federats, es necessitaven 6 companys.

Nosaltres el que fem és lluitar, que la gent s’animi. En col·laboració amb l’Institut Guttmann, el primer dimecres de cada mes convidem els seus pacients que vinguin a jugar amb nosaltres; els deixem cadires, pales i d’altres. Són pacients que encara tenen nivell postcrític i amb això

intentem aconseguir superar aquests traumes. És una manera de dir, puc jugar a pàdel! i si puc jugar a pàdel també puc fer això altre, i perquè no puc fer això o allò?, una lluita constant cap a la superació.

 

Què t’aporta l’esport en general?

M’aporta el fet de ser capaç de lluitar cada dia, trasllado una mica l’esport a la meva vida diària, aquesta constància i aquesta perseverança necessària per continuar.

 

Practiques algun altre esport?

Com a esport, no, però he disputat la Para-Baja Aragón, amb el grup Himoinsa., va ser espectacular! A la fundació Step by Step hi ha molts pacients del món del motor, suposo que arran d’això van crear la Para-Baja Aragón, que és una prova per a discapacitats paral·lela a la Baja Aragón, amb el mateix recorregut que la prova original.

 

A quin professional admires?

A l’Albert Llovera, va ser el primer pilot de ral·li a competir amb una discapacitat, és una persona plana, que empatitza amb qualsevol altra persona, pels seus nassos, pel llançat que és, per dir vull això i ho faig i ho aconsegueixo.

Treballes? A què et dediques?

Sí, sí treballo, sóc dissenyadora gràfica. Ho compagino amb un treball familiar al departament d’administració, se’m donen bé els números i entremig, el pàdel.

Sil González
MónPàdel

26 septiembre 2018