Enric Masip

Enric Masip va ser jugador professional d’handbol, considerat per molts crítics especialitzats el millor jugador espanyol d’handbol de tots els temps. Ocupava la demarcació de central i va desenvolupar la major part de la seva carrera esportiva al FC Barcelona, on va conquistar tots els títols de l’handbol espanyol i europeu. Es va retirar com a jugador en actiu el 2004, a causa d’una lesió d’hèrnia discal.

Com portes la vida després de l’handbol?

Ja fa 14 anys, gairebé 15 que vaig plegar, són molts anys, t’oblides de l’alta competició però segueixo competint amb mi mateix, quan vaig a córrer, quan faig qualsevol esport, em motivo molt, m’agrada molt estar en forma i llavors, tinc aquell “gusanillo” de l’alta competitivitat, que per a mi és una cosa molt important, que no entenc l’esport sense ser competitiu, gaudeixo quan hi ha competitivitat.

De l’Handbol estic molt allunyat, faig el meu campus a Andorra, això sí que m’agrada, el campus formatiu que vaig crear ja fa 20 anys. Estic molt orgullós de la resposta de la gent, vaig començar quan era jugador, ara que ja estic retirat segueix venint gent, llavors el producte que es ven és el que agrada als pares i als fills, és l’únic vincle que tinc amb l’handbol.

Pràcticament no vaig al Palau, d’ençà que vaig sortir o em van fer sortir d’una manera poc digne, el senyor Rosell i companyia. Estic una mica allunyat d’aquest esport en allò que és el dia a dia, però que és un esport molt bo, i sobretot la Champions és un producte espectacular. La veritat és que visc feliç.

Estàs recuperat de la hèrnia discal?

Si, perquè una de les coses que vaig fer, després d’una segona operació que em van fer fa 5 o 6 anys, va ser fer molts abdominals i estar en forma, no tenir sobrepès, perquè l’anella abdominal havia d’estar molt forta i aixó fa patir menys l’esquena i em permet jugar amb una certa regularitat.

Em van treure la meitat del disc amb el qual els altres discs patien, però amb el reforç lumbar i abdominal la veritat és que estic molt bé.

Perquè t’has passat al pàdel?

Vaig descobrir el pàdel el 1990 a VallRomana, hi havia 2 pistes de ciment i em va semblar un joc fàcil, relativament fàcil. Després, quan vols millorar, evidentment no ho és, però per començar és fàcil, com el tenis en petit, la bola torna, pots jugar 4 persones encara que no tinguin nivell, és divertit, no requereix molt de temps, han aconseguit un esport molt públic, molt social, jugar per parelles i això crea conjuncions amb les persones,. Les modalitats són molt variades, el gaudeixo molt i és la part més lúdica per mi. Jo busco diversió i competició.

Quant de temps hi dediques?

Ara jugo 2 o 3 vegades màxim , abans jugava 4 o 5 vegades a la setmana pero patia massa de l’esquena perquè no la protegia suficientment. M’apunto a molts campionats solidaris, i també jugo mixtes amb la meva dona, la Belén.

També faig partit amb els exprofessionals, anem muntant partidets, tornejos i anem quedant, i ho compartim amb el tema gastronòmic. El pàdel ha sigut un esport que ha enganxat a moltíssima gent i ha aconseguit que, a Catalunya, on som menys donats a obrir-nos socialment, unir-nos dintre i fora de les pistes.

Fas moltes accions solidàries?

Ja quan jugava a Handbol sempre havia col·laborat molt amb ONG i fundacions, també de manera anònima, no només quan anava la premsa. I després hi ha una part pública d’un esportista. Ha d’haver-hi un retorn social a la població, d’aquest carinyo que reps per part de la gent ha de ser correspost per part meva, aportar el meu granet de sorra, que no és tan complicat, a vegades n’hi ha prou en anar-hi i veure els problemes de la gent i la dimensió de les coses.

Sil González
MónPàdel